text: Dalmau von Straten

foto: Derviche & Company

La llum, els colors, l’aire, la natura, les coses i las cases, les persones… tot això que ens rodeja i construïm forma part de la nostra vida a l’entorn dels nostres sentiments. Projectem la nostra realitat vital —deixant un rajolí de memòria— des de l’experiència quotidiana enmig d’aquesta realitat que ens envolta. A vegades els seriosos historiadors acadèmics  han subestimat aquestes realitats que envolten  la vida de les persones i les societats. Contràriament, la gent amb seny recorda la seva vida a partir de “la llum, els colors, l’aire, la natura, les coses i les cases, les persones…” de la seva infantesa.

Respecte a Bonretorn, petit llogaret d’un petit poble de Catalunya, ens agradaria retrobar la memòria de la gent que, segle darrere segle, va lluitar per poder viure —a vegades, sobreviure— en aquest territori: pagesos, mitgers, petits propietaris, masovers, rabassaires…, Tots enmig de la seva llum, colors, pedres, cases, arbres, conreus, quotidianitat; amb els seus noms propis de persones fermades a la complicada vida de sobreviure de la terra sotmesa als elements  naturals i socials.
Continue reading →

Josep Batlle i Jover

Texto: José Francisco Marín

El 19 de marzo pasado, al oscurecer, contemplábamos los festejos nocturnos del bicentenario de la aprobación de la Constitución por las Cortes de Cádiz, el 19 de marzo de 1812, “la Pepa”.

Estábamos con unos amigos en una de las orillas de la bahía, frente a Cádiz, cuya silueta en colores recortaba, al fondo, la iluminaria de los fuegos artificiales. Y en esas sonó el móvil con una llamada de mi amigo Lluc Dalmases desde un lugar muy cercano a la Selva del Camp y Bonretorn. Tras su llamada, y resiguiendo de nuevo aquellas miles de bengalas sobre las tranquilas aguas de la bahía, recordé, de pronto, la lectura que, no hacía muchas semanas, los dos habíamos hecho, en tierras catalanas, de un viejo número de las Analecta Selvatana, por motivos que no vienen al caso. Escrito por Eufemià Fort i Cogul fue editado por el ayuntamiento de la Selva del Camp como número monográfico, el año 1960, dedicado a la memoria del hijo de la villa Josep Batlle i Jover. Intentaba Eufemià Fort con la publicación de su trabajo que no se perdiera la memoria del ilustre personaje y lo que su vida significó para el país y para su lugar de nacimiento.

Había nacido Josep Batlle i Jover en la Selva del Camp el 5 de julio de 1774. Hijo de pagés, estudió leyes y se doctoró en la universidad de Cervera. La familia acrecentó sus propiedades y fueron propietarios de Bonretorn, en l’Albiol. Tuvo un papel significativo en la lucha contra “el francés” y formó parte de la Junta Superior del Principat y de las Cortes de Cádiz. Y esta última relación fue lo que hizo que me viniera su persona a la memoria aquella noche de la celebración del bicentenario de la “Pepa”.

Entre otras muchas cosas a las que Eufemià Fort se refiere en su escrito sobre Josep Batlle destaca, sobre manera, las referencias que hace al proyecto de Constitución enviado por Josep Batlle a las Cortes de Cádiz. Este proyecto, al parecer, sólo es conocido, hasta el momento, por las referencias y valoraciones que diversos autores hacen del mismo. Se ha de subrayar entre los documentos aportados por Eufemià Fort al tema el testimonio de recepción de tal documento por el secretario de las Cortes de Cádiz, el catalán Ramón Utgés.

Para nosotros no deja de ser sugestiva esta interrelación territorial entre La Selva del Camp y Cádiz en la celebración del bicentenario de la Constitución de las Cortes de Cádiz, un referente históricamente importante de libertad y ciudadanía.

Text: Col.lectiu 3

Foto: Jaume Buqueras

Bellesa i brutalitat del foc.

Quants cops ens hem assegut davant de la llar de foc, l’estufa de llenya, un foc de camp o el foc dels calçots. Quantes converses de gràcies i de desgràcies, de glòries i de penes, de llegendes barrejades amb el fum de la foguera. Confortats sempre per la flama canviant i la brasa roja ben calenta, no té importància el temps. El mateix temps que hem decidit de viure amb presses, sempre corrent, com el vent de dissabte competint amb l’aigua que mai no arriba. No plou.

Com les persones, el foc, un dia s’alça i no entén de lletres, ni de raons, ni de romanços. No li expliquis què, quant ni com.

Ja estàvem recuperant-nos d’aquell monstruós incendi del 2000 i en qüestió d’hores tot s’ha esfumat. Sant tornem-hi a l’olor de sutge, la mirada gris i trista i el gust amarg d’una mossegada als colors i la vida de casa nostra: tot cremat.

És el que ha passat a l’Albiol. Estrany, no? Les estadístiques dels incendis forestals al terme, que apuntaven un incendi cada 30 o 40 anys —potser per això tots estàvem tranquils i confiats—, s’han trencat. Qui es podia imaginar que aquest dissabte batríem un nou rècord i que el nostre municipi tornaria a ser noticia per una nova agressió a la natura. Visca l’espècie humana!

I ara tothom començarà a buscar de qui és la culpa. Què ha fet possible tanta desventura. Buscarem raons allà on no hi són; trobarem explicacions que no sabrem ni per què hi son. Quan, en el fons, tots sabem el mateix que deia aquell home gran, que ja no parla però segueix entre nosaltres; la culpa! “la culpa sempre és de l’altre!”

Es cremen 70 hectàrees de bosc reforestades dotze anys després de l’anterior incendi.

Tots els indicis assenyalen un altre vegada cap a FECSA, l’instal·lació del cablejat elèctric de la zona i altres mancances.

Va arribar l’any 1900, el que va ser el segle XX. L’entrada a l’era industrial, la mecanització, l’estat del benestar, deixar de conrear la terra i formar part de les masses socials per poder-se guanyar la vida sense doblegar l’esquena.

Després, l’any 2000, amb la desmesura de les tecnologies, tot progrés, noves comoditats per als habitants (no per a tots, és clar). Promeses de futurs immillorables, de qualitats de vida insuperables, de grans nivells de vida.

Això, potser, fins al mes de març. El dia primer de març de l’any 2000, un incendi forestal va cremar unes 800 hectàrees en els termes de l’Albiol i Alcover.

Cap particular, cap propietari, cap institució, cap administració va ser capaç de reclamar responsabilitats per el Jutjat de Primera Instància nº 3 de Reus.

Tres asseguradores han estat les qui han pogut fer front a la multinacional Endesa per a portar-la a judici. Les úniques organitzacions multinacionals que, reobert el cas l‘any 2008, han aconseguit sentència del contenciós  1  de l’Audiència de Tarragona, condemnant a Fecsa-Endesa a satisfer les seves demandes per negligència en el manteniment de les instal·lacions de la línia elèctrica propietat de Fecsa, quedant com a responsable de l’incendi.

Quatre multinacionals entre les que es disputen els grans nivells de vida. Passats onze anys del sinistre, les unes aconsegueixen sentència del Jutjat de Tarragona, ara l’altre interposa recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

I al poble? Al poble que li  donin  pel turururu.

Aquest és el futur que tenim, imagina’t el que ens espera.

Cheesboiger

Sentència 160311 sobre IF Albiol 010300-1