text: Dalmau von Straten

foto: Derviche & Company

La llum, els colors, l’aire, la natura, les coses i las cases, les persones… tot això que ens rodeja i construïm forma part de la nostra vida a l’entorn dels nostres sentiments. Projectem la nostra realitat vital —deixant un rajolí de memòria— des de l’experiència quotidiana enmig d’aquesta realitat que ens envolta. A vegades els seriosos historiadors acadèmics  han subestimat aquestes realitats que envolten  la vida de les persones i les societats. Contràriament, la gent amb seny recorda la seva vida a partir de “la llum, els colors, l’aire, la natura, les coses i les cases, les persones…” de la seva infantesa.

Respecte a Bonretorn, petit llogaret d’un petit poble de Catalunya, ens agradaria retrobar la memòria de la gent que, segle darrere segle, va lluitar per poder viure —a vegades, sobreviure— en aquest territori: pagesos, mitgers, petits propietaris, masovers, rabassaires…, Tots enmig de la seva llum, colors, pedres, cases, arbres, conreus, quotidianitat; amb els seus noms propis de persones fermades a la complicada vida de sobreviure de la terra sotmesa als elements  naturals i socials.

EL XIPRER DE L’ESGLÉSIA

Iniciarem aquestes pinzellades de vida a Bonretorn amb un arbre que, amb “els treballs i els dies”, es va constituir com el símbol de molts valors, afegint al seu mite i simbologia naturals altres significats  de caire humà, social i religiós. Ens estem referint al xiprer que et dóna la benvinguda quan arribes a la plaça de l’església.

Segons diu la seva germana Mariona i testimonien en Pepito (cronista de Bonretorn des d’abans de la primera meitat del segle passat) i la seva dona, la Roser, el va plantar en JOAQUIM BATLLE MORAGAS, fill d’Albert Batlle de Balle i de Maria Moragas Ixart.

Aquest arbre, com tots els que hi ha plantats a l’entrada de les masies catalanes, dóna la benvinguda als caminants que arriben al lloc.

Però, a més, el xiprer de la porta de l’església de Bonretorn és el símbol de benvinguda a la comunitat cristiana dels fidels que arriben a la quasi parròquia “canònica” de les masies de l’entorn. Perquè el temple de Bonretorn, des de 1914 —any en què l’àvia Siseta Balle el va fer construir—  es va constituir en lloc de trobada (església filial de les parròquies de l’Albiol, la Selva i Alcover) de tots els creients, els de dintre i els de fora. I en l’espai sacre, ritual  i sagramental de referència religiosa de tota la família Batlle i  persones vinculades a Bonretorn. La seva campana tant tocava a missa com avisava  d’un incendi o qualsevol altre perill perquè tothom hi acudís.

És per això que l’historiador  Eufemià Fort  diu: “Tancada al culte a la darreria del segle passat l’ermita albiolenca de la Mare de Déu de les Virtuts, la parròquia comptava al seu terme amb dues capelles públiques , cap d’elles però, amb facultat de reserva del Santíssim: la del Mas d’Anguera, vora al coll de la Batalla i  la de Bonretorn, prop del Torrent de les Voltes, a les envistes del Camp de Tarragona… També hi havia un oratori privat al mas de Galofré, facultat l’any 1905…” “(A Bonretorn) durant aquell temps hi treballà  anys seguits un equip de paletes que adequarem vivendes noves, hi millorarem les que ja hi havien, i fins i tot, hi construïren  una iglesiola pública que encara existeix…”

Com poden apreciar, avui aquest  xiprer de la porta de l’església de Bonretorn, en la seva simbologia natural, s’enlaira cap a cel i les seves arrels es dirigeixen cap al centre de la terra; l’arbre axial, del paradís, la unió del cel i la terra, de la realitat i la transcendència. Per la seva simbologia no és un arbre qualsevol.