El despoblament de les Muntanyes de Prades i l’atracció d’Alcover (1924)

Imatge

Una nova publicació en relació a les nostres contrades.

Per si és del vostre interès.

CUANDO FRAGA IRIBARNE QUISO PROMOCIONAR TURÍSTICAMENTE L’ALBIOL (TARRAGONA)

Imatge

Un Proyecto para turistas “no vulgares”

Por José Fco. Marín

Fotografías: M.J. de Ahumada

Als germans Batlle i Bastardas per les facilitats donades per poder accedir els seus fons documentals familiar privats

A partir de los años ’60 del siglo pasado (s. XX), cuando ya el turismo masivo había invadido las costas españolas -sobre todo algún sector de las de Catalunya- siendo ministro de Información y Turismo, (gran amante de la “caza”), Manuel Fraga Iribarne (10 de julio de 1962-29 de octubre de 1969) desde el gobierno central de la dictadura se intentaron dos cosas. Primera, controlar que esta entrada “masiva” no pudiera ser aprovechada por aquellos que sembraban ideas y acciones contra el gobierno de Franco; segunda: poner un poco de orden en lo que se había convertido en un magma turístico de todos los colores, menos de lo que pudiera ser un turismo de calidad y mayor rendimiento económico. El año 1962 se publica por los técnicos de la Secretaría de ordenación Económico Social de la Presidencia del Gobierno el Estudio sobre un plan para la ordenación turística de la Costa Dorada, que contempla, entre otros, los siguientes temas:

  • Previsión del turismo receptivo hasta 1965
  • Repoblación forestal, jardinería, caza y pesca (de las zonas turísticas)
  • Obras públicas necesarias (en dichas zonas)
  • Rentabilidad (sobre todo, de un nuevo turismo de mayor calidad: “no vulgar”)

El 20 de agosto de 1962 se crea la Asociación Turística de la Costa Dorada.

(El fondo documental de las Delegaciones de Información y Turismo de Tarragona de aquella época ha sido depositado y se puede consultar en el Arxiu Històric de Tarragona)

El año 1964 la Subsecretaría de Turismo crea el Registro de denominaciones geoturísticas (BOE, 10 de abril de 1964, n.87) y con un mes de antelación, por la Orden de 21 de marzo, ya se habían dado las Restricciones y condiciones para llevarlas a cabo. Durante toda una década habrá una serie de proyectos (todos ellos cargados de intereses territoriales y de inversores buscando el beneficio) hasta que por los años 1974 y 1975 se configura las Zonas y pueblos de interés turísticos de la Costa Daurada: p.e. Tarragona, balcón del Mediterráneo

Este es el contexto, simplificado, de lo que, por estos años, se movió en el municipio de l’Albiol que ha llamado nuestra atención y que, al comentarlo, para contrastar documentación con realidad -como siempre- he provocado la sonrisa irónica y cariñosa de quienes lo vivieron y aún lo recuerdan con una filosofía que pudiera ser acertada: ¡Agua pasada no mueve molino! Continua llegint

Un graffiti a cincel y martillo junto al castillo de l’Albiol

Imatge

paco_7552

Castell de l’Albiol

Texto: José Fco. Marín

Fotografias: Derviche&Company

Tratamiento postfotográfico: María G.

Tal vez lo de “graffiti” del título me vino sugerido por llamar la atención del posible lector. Hoy en día el arte del graffiti -qué se debe considerar como “graffiti”- está bastante decretado por los entendidos, aunque ello mismo vaya, pienso yo, en contra de su íntima naturaleza, un arte libre, creativo en cada una de sus piezas y en busca de nuevas formas.Existen en la actualidad muy buenas historias sobre este arte reciente del “graffiti”, su génesis y la filosofía interna de estas pintadas/pinturas, esencialmente urbanas. La verdad de haberme tomado esa libertad en el titulo es que todos los entendidos coinciden en decir que uno de los antecedentes del actual “graffiti” son las eternas pintadas, inscripciones y dibujos anónimos en paredes, árboles y objetos que de siempre encontramos por doquier. Desde las inscripciones con faltas de ortografías en las paredes de las viejas tabernas de Pompeya, redescubiertas al hacer emerger el edificio de las cenizas del Vesubio (que, por cierto, tales frases sirvieron a más de un erudito para ir poniendo señales al camino que va del latín vulgar a las lenguas romances) hasta las más recientes pintadas en la pared del más inusitado edificio o lugar, o la pintarrajeada puerta más pudenda de cualquier retrete. ¿Por qué, pues, no iba yo a considerar como uno de esos antecedentes del graffiti esa frase esculpida a cincel y martillo en una de las rocas de la cima del castillo de l’Albiol? Si su autor, al grabarla sobre la roca, no pensó en el carácter “efímero” que según los entendidos debe conllevar un graffiti, el tiempo, la lluvia, el hielo y las ventadas del lugar están socavando su solidez. Continua llegint

Llegendes

Imatge

Maria G. Marin

., El primer document; que es coneix de l’Albiol és la carta de repoblació atorgada el 25 de juny de l’any 1158 pel compte de Barcelona, Ramon Berenguer IV a favor de Juan de Martorell, ardiaca de l’església de Tarragona, per tal que fortifiqués i repoblés el lloc (pàg.11.L’Albiol Notícies històriques. E.Fort i cogul)

Però tot sembla indicar que hi hagué una ocupació anterior.

“Es diu que les tropes cristianes feren diversos atacs per conquerir el castell de l’Albiol. Després de ser rebutjats, a un pastor d’aquestes contrades se li va ocórrer una  idea. Una nit quieta reuní els ramats al pla de Vessat, els posà una candela encesa a cada banya i emprengué el camí de l’Albiol. Els moros en veure tants llums pensaren que era un gran exèrcit, marxaren envers la Mussara i deixaren la fortificació a mans de l’exèrcit cristiá. La llegenda diu que, en acció de gràcies, feren un crestó d’or capat que encara està colgat en algun indret del castell i em consta que algú l’ha buscat” (Andreu Barbarà Camafort. Memòries d’un Alcoverenc d’avui. Centre d’Estudis Alcoverencs.Pàg. 61)

Municipi de l’Albiol

Imatge

El municipi de l’Albiol esta situat a la comarca del Baix Camp, tot just al límit amb la veïna comarca de l’Alt Camp, endinsada al bell mig de la serra de la Mussara, en el conjunt de les muntanyes de Prades, encaixat per la plana del Camp i els darrers contraforts de les Muntanyes de Prades, amb la Serra de la Mussara, la Serra del Pou i el Pla de l’Estelada fa que l’altitud del terme oscil·li entre els 230 i els 985 metres.

El terme té una superfície de 20,22 Km. i limita amb els municipis d’Alcover, la Selva del Camp, l’Aleixar, la Mussara (avui unit a Vilaplana del Camp) i Mont-ral.

El municipi té una població de 328 habitants (cens 09-2004) i hi ha quatre nuclis de població ben diferenciats: el nucli urbà, els masos, Bonretorn i Les Masies Catalanes.

Eufemià Fort escriu: “El nucli urbà mai no ha tingut més ennllà d’un parell de dotzenes de cases, bastides al capdamunt d’un turó dels Altars de Prades, nom no gaire popular, amb que és designat de sempre aquell apèndix meridional de la serralada pradenca.És a 825 metres d’altitud del nivell del mar; les cases s’agrupen a l’entorn de l’església. Hi ha casa de la vila, escoles i cementiri, tot plegat presidit pel castell d’origen sarraí o anterior, i reedificat al segle XII.” (pàg. 7)  “El poble de l’Albiol és assentat sota les ruïnes del seu castell, mirant a migdia-ponent. Mai no ha estat sinó un nucli d’unes quantes cases….formant un agrupament de configuració una mica anàrquica de diversos nivells, segons que el terreny ho consentia. La veritable importància de l’Albiol no rau, ni mai l’ha constituïda en aquesta minúscula capitalidat, sinó en un nombre considerable de masies ubicades al seu extens terme” (pàg 85).

.En el terme abundan els terrenys forestals on predomina la pineda. El principal conreu es l’avellaner i la vinya, seguit per l’olivera, el garrofer. Actualment l’agricultura es concentra a la vall de Bonretorn, a la part baixa de la vall de la Selva i en algun planell aïllats. Antigament s’explotaven mines de plom, plata i platí, i principalment pedres de jaspi i saldo.

 

L’Albiol: Notícies històriques

Imatge

IMG_7534

Eufemià Fort i Cogul, erudit selvatà, abans de morir va escriure l’història de L’Albiol.   Aquesta història va ser fruit de una intensa recerca d’arxiu i d’un coneixement personal del poble i del terme.L’any 1985 l’ajuntament de l’Albiol la va publicar L’investigador reusenc Pere Anguera  va participar en aquesta publicació i va tenir cura de la transcripció   de les “Ordinacions de L’Albiol” (-1700) i del comentaris pertinents. Les “Ordinacions”  son les normes de policia local  que segles enrera van tenir una gran importància.

Es a partir d’aquest llibre que anirem coneixen l’història d’Albiol