L’Albiol, complexitat i riquesa d’un territori

17 de juny de 2012

Text : Jordi MartíFotografies: Derviche

Vist el ressò obtingut per les I Jornades d’Alveolus, celebrades l’any passat, que van tractar sobre el futur de l’Albiol i van girar principalment a l’entorn de la destrucció del territori a causa de l’extracció d’àrids practicada per l’empresa La Ponderosa, enguany s’ha tornat a organitzar una ronda de ponències que tenien per objectiu exposar les alternatives de desenvolupament sostenible i respectuós de l’entorn en base a tres temes: pagesia, bosc i desenvolupament a partir de la realitat rural i urbana del municipi de l’Albiol. En un matí assolellat i calorós de mitjans de juny, una cinquantena de persones vam acudir a l’Albiol per escoltar les interessants exposicions dels tres ponents i mantenir-hi un diàleg distès i constructiu sobre els reptes que cal encarar per desenvolupar el territori de forma harmònica.

Carles de Ahumada, president de l’associació, va iniciar l’acte amb una breu explicació sobre la situació socioeconòmica actual del municipi —en què l’agricultura ha passat a ocupar el darrer lloc molt per dessota del sector serveis—, i apuntant les pistes per on sembla que la situació s’anirà revertint: el retorn a una agricultura que recuperi la saviesa ancestral, però que al mateix temps incorpori noves tècniques i coneixements que la facin sostenible i energèticament eficient; una agricultura multifuncional que asseguri la sobirania alimentària dels habitants del territori en general i de les seves ciutats en particular; una agricultura que tingui cura del paisatge; una agricultura, en definitiva, cívica i social, que doni preponderància a les persones per damunt dels beneficis econòmics. A continuació va presentar els tres ponents encarregats d’abordar les temàtiques citades des de perspectives diferents.

En primer lloc va intervenir Enric Vadell, enginyer forestal, que va parlar de la gestió forestal en l’àmbit mediterrani tot centrant-se en la reforestació que va dirigir a Bonretorn després de l’incendi de l’any 2000. Va començar exposant les característiques i condicionants del clima de Catalunya en general; un clima de tipus mediterrani, amb hiverns suaus, estius secs i calorosos i  pluges escasses que es concentren a la primavera i sobretot a la tardor. Un clima molt divers que permet, en conseqüència, una gran diversitat vegetal. Tot i que hi ha molts arbres, el dèficit hídric propi d’aquest clima fa que creixin lentament, cosa que els confereix poc valor forestal, però molt valor ambiental perquè ajuden a fixar el sòl.

A continuació va enumerar i explicar les distintes qüestions que condicionen la gestió forestal:

-         L’abandonament rural, que va tenir lloc amb gran intensitat a mitjan segle XX, va comportar la pèrdua de superfícies de conreu que foren envaïdes pel bosc.

-         Poca tradició forestal perquè l’abandonament dels boscos va comportar la pèrdua de coneixements sobre la seva gestió.

-         L’aparició dels combustibles fòssils que van substituir els combustibles vegetals proporcionats pels boscos.

-         El pas d’una agricultura de subsistència, amb ramaderia abundant que s’alimentava tot controlant el creixement del sotabosc, a una agricultura intensiva amb ramaderia alimentada amb pinsos preparats.

-         Una legislació forestal envaïda en molts aspectes per temes urbanístics.

-         Gestió cara dels boscos perquè no permeten la mecanització. S’està lluny de la indústria.

-         Els propietaris dels boscos es desentenen de la seva gestió.

-         La gestió forestal té mala premsa —es veu amb mals ulls que es tallin els arbres— i això comporta que cada cop hi hagi més arbres i que aquests siguin més prims; en boscos aclarits els arbres tenen espai per créixer i més disponibilitat de nutrients; els incendis proliferen en els boscos espessos. A Catalunya sobren molts arbres.

Davant d’aquest panorama, i tenint en compte que amb la situació econòmica actual els fons públics destinats a la gestió forestal seran cada cop més escassos, va apuntar com a alternativa la revalorització dels productes forestals:

-         Recol·lecció de bolets, mel, plantes aromàtiques…

-         Aprofitament de la biomassa. Amb l’augment imparable del preu dels combustibles fòssils cada cop és més rendible la producció d’estella per cremar en calderes especials. A més, la combustió de la biomassa tanca el cicle del carboni perquè el mateix CO₂ produït en la crema és fixat per la vegetació. Actualment, a Catalunya s’exporta més estella que no pas es consumeix.

A principis del s. XX, amb una majoria de zones rurals habitades, els incendis es feien servir com a eina de regeneració del territori. El gran despoblament que es va produir a mitjan segle va anar de bracet amb l’inici dels grans incendis, cada cop més intensos i amb incidència creixent a les zones urbanitzades.

Actualment s’empren molts recursos en les tasques d’extinció i molts menys en les de prevenció (el darrer any, a Catalunya, 37 milions d’euros en extinció i 13 milions d’euros en prevenció), però aquesta relació s’ha d’anar invertint. Cal avançar cap a una prevenció més intel·ligent, mitjançant l’estudi dels incendis i la determinació de punts estratègics de gestió, en el benentès que sempre hi haurà incendis, però la qüestió és que se sàpiguen gestionar per evitar que es descontrolin i cremin grans extensions.

Sobre els incendis patits per l’Albiol, l’Enric va explicar que n’hi ha de comptabilitzats els anys 1949, 1970, 2000 i 2012; amb aquest lapse de temps es pot comprovar que el territori es crema cada cop més sovint i el foc arriba més avall perquè troba menys superfície conreada. Arran de l’incendi de l’any 2000, els propietaris es van agrupar per facilitar la implicació de les empreses de gestió forestal; es va fer un estudi de finques i plans tècnics de restauració que han quedat reduïts a fum en poques hores arran de l’incendi d’enguany. Tot i això, cal prendre’s l’esdeveniment com una oportunitat d’aprendre per evitar tant com es pugui que es torni a repetir.

Després d’aquesta docta però amena exposició, va prendre la paraula en Jaume Cases, pagès de la Pobla de Cèrvoles (Les Garrigues) —una comarca desafavorida, amb terres de secà que requereixen un gran esforç per ser conreades—, que amb  parla planera i veraç va fer palesa la dramàtica deserció patida per la pagesia durant el segle passat (abans de la guerra el 80% de la població vivia de l’agricultura; als anys 70 només era el 28%; fa sis anys s’havia reduït a l’1,2% i actualment és del 0,8%).

Durant la seva exposició va anar desgranant diverses qüestions que es resumeixen a continuació:

-         Fins als anys 70 del segle passat la pagesia tenia molt bestiar que ajudava a mantenir les finques; la mecanització va comportar una disminució del bestiar i va requerir l’adaptació del terreny.

-         Cal recuperar l’orgull de ser pagès. Ho va il·lustrar citant una frase de Ciceró: “L’agricultura és la professió pròpia del savi, la més adequada al senzill i l’ocupació més digna per a l’home lliure”.

-         Cal superar el conservadurisme i el derrotisme de la gent més gran.

-         La pagesia sempre ha estat en desacord amb els ajuts. L’entrada al Mercat Comú va comportar l’aparició d’ajuts que abarateixen els preus perquè no pugi el cost de la vida. La importació de productes de fora, més barats gràcies a ajuts i a menors costos de producció, suposa una lluita deslleial per al pagès d’aquí. A més, la qualitat dels productes importats és difícil de verificar i força cops dubtosa (p. ex. carn de Xile i Argentina tractada amb clembuterol, que fa augmentar el pes dels animals per la retenció d’orina que els provoca).

-         Es legisla sense tenir en compte els habitants del territori, que són els més interessats a conservar-lo. El medi rural es defensa des del propi territori; és més barat i eficient tenir-hi gent assentada que no pas formar professionals (agents forestals) que gestionin i vigilin, per exemple, que no es faci foc, quan els pagesos han estat des de sempre fent cremes controlades per formar tallafocs. És més eficient i econòmica la desforestació amb animals que no pas la que es fa amb mitjans mecànics.

-         La base sobre la qual s’assenta la producció ecològica és la confiança del consumidor. Per assegurar-la calen taxes que encareixen la producció. La producció ecològica contribueix a l’augment de la biodiversitat. Les produccions no són tan altes com en l’agricultura convencional, però les despeses també són menors; tot i això, el preu de venda dels productes molts cops està per dessota del cost de producció. Hi ha un excés de burocràcia.

-         És imprescindible treballar cooperativament per guanyar en eficiència i sostenibilitat.

Una exposició farcida de sentit comú, feta des de l’estricta experiència per un pagès ferm com la terra que trepitja; tot i que va descol·locar una mica els assistents en acabar dient que ell recomanava als seus fills que no es dediquessin a fer de pagès.

Finalment va intervenir Vanesa Freixa, en substitució de Montse Barniols, que era la ponent que estava anunciada, però que no va poder assistir a les jornades per motius personals. La Vanesa —llicenciada en belles arts i gestió cultural— és una de les fundadores de Montanyanes, una empresa radicada al Pirineu que es dedica a la dinamització rural vinculada al sector primari. Un dels seus projectes estrella —el projecte Grípia (http://www.projectegripia.cat/)— té una línia de treball que ha guanyat renom en molt poc temps: l’Escola de Pastors, que busca aconseguir el relleu generacional dels pagesos i pastors actuals amb un nou enfocament basat en l’agroecologia.

Amb una gran capacitat comunicativa i un entusiasme contagiós, la Vanesa es va basar en la seva experiència en els projectes que desenvolupen des de Montanyanes per anar desgranant les seves idees sobre el territori i la pagesia i les oportunitats que estan apareixent per endegar projectes agroecològics que contribueixin a bastir una societat més cooperativa, justa, sostenible i sobirana. Va començar preguntant-se —arran de la intervenció del ponent anterior— si es pot desenvolupar el territori partint de la voluntat dels qui l’habiten, per respondre afirmativament, però amb la condició que cal estar motivat per fer-ho i comptar amb l’ajuda de tècnics que ho facilitin.

L’empresa que ha creat al Pirineu és molt petita i es basa en els recursos propis per assolir els guanys econòmics mínims que n’assegurin la viabilitat. Parteix de tres vectors: emprenedoria à sector primari à custòdia del territori, que correctament combinats proporcionen resultats econòmics i tenen impacte social. Promou la recuperació, amb criteris agroecològics, d’una producció basada en els recursos locals (llana, llet, carn, etc.) que han patit una forta desvalorització, per recuperar-ne el valor tot tancant cicles (producció, transformació i venda) i treballant de forma cooperativa. Al capdavall, es tracta d’impulsar una nova economia que parteixi de la producció propera, connectada amb el que som i tenim.

Es va estendre sobre la paraula “agroecologia”, fent palès que es tracta d’un nou terme que defineix conceptes de sempre amb una visió de conjunt. El pagès que es dedica a la producció ecològica ho ha de fer per convicció i de forma vocacional; cal gent nova, amb força i il·lusió, i gent antiga que ha quedat, que té coneixements. Fomentar persones emprenedores que no tinguin com a primer motiu el lucre econòmic, sinó que per damunt de tot creguin en el que fan.

La Vanesa va acabar la seva exposició amb una breu explicació del projecte Grípia, una iniciativa de l’associació Rurbans i l’empresa Montanyanes que té com a objectiu garantir el relleu generacional de les explotacions agroramaderes de muntanya mitjançant la incorporació de joves a l’activitat, la gestió sostenible de les explotacions i la dinamització del sector fent-lo viable econòmicament. Alhora, el projecte té com a objectiu dignificar aquesta professió i facilitar eines per a la seva organització i cooperació a través de cinc línies de treball:

1. L’Escola de Pastors, ja citada abans, que té per objectius garantir la continuïtat de les explotacions; incorporar nous actius al sector; donar suport a les explotacions; i incorporar pastors fixos durant la temporada de pastures a l’alta muntanya.
2. Banc de Terres. Custòdia Agrària i Ramadera, que pretén ser una de les vies per facilitar que les persones que no vénen de tradició pagesa puguin incorporar-se a l’activitat mitjançant la cessió o traspàs d’infraestructura, bestiar i terres, de ramaders/es propietaris/es que volen deixar la ramaderia per jubilació o altres motius.
3. Servei de Suport a Explotacions, que ofereix un servei d’assessorament tècnic a explotacions sota custòdia.
4. Comercialització de productes: revalorització de la llana (Obrador Xisqueta): un projecte de comercialització de la llana d’ovella xisqueta orientat al món de l’artesania i l’aïllament per a bioconstrucció.
5. Sensibilització de joves, que té per objectiu la revalorització de la professió de pastor i el sector primari de cara a incentivar el relleu generacional.

Una exposició molt interessant, farcida d’expressions estimulants i formulada amb una convicció i entusiasme que fàcilment es van encomanar als assistents, que la van reconèixer amb un llarg aplaudiment.

A continuació va tenir lloc un col·loqui en què el públic assistent va poder fer diverses preguntes als tres ponents referides tant als temes tractats en les respectives exposicions com a d’altres qüestions que hi tenien relació. Finalment, el president d’Alveolus va cloure l’acte  regraciant als ponents les seves exposicions i al públic la seva assistència i atenció.

A l’entrada del recinte on es va celebrar l’acte es podia visitar l’exposició que amb el títol: “Natura i paisatge, notes històriques sobre el municipi” havien muntat els membres d’Alveolus. S’hi mostrava, per mitjà de cinc grans fotografies aèries, l’avenç de l’extensió explotada per la pedrera de La Ponderosa des de l’any 1974 fins al 2011. Damunt de cadascuna de les fotografies s’hi havien dibuixat els límits concedits per a l’explotació i identificat masos, urbanitzacions i accidents geogràfics, cosa que permetia apreciar perfectament el progrés dels estralls i les extralimitacions impunement practicades per La Ponderosa en diversos sectors.

En resum, mitjançant l’exposició gràfica i les exposicions dels ponents es va poder apreciar de forma ben pedagògica l’absoluta divergència entre dos models de desenvolupament: d’una banda un model que genera grans beneficis econòmics que reverteixen en molt poques mans a costa d’una destrucció creixent i irreversible del territori (“pan para hoy, hambre para mañana”) i d’una altra un model que es basa en la potenciació de projectes agroecològics a mesura humana que reverteixen en una millora substancial de la qualitat vital, ambiental i social del territori i n’asseguren la viabilitat per a les generacions futures. En un moment de crisi sistèmica com el que estem vivint, la nostra experiència ens mostra que cada cop són més les persones que opten i lluiten, des d’àmbits diversos, per la implantació i consolidació d’aquest segon model. Ara, més que mai, no podem defallir en aquesta lluita.

Jordi Martí