Text: Fandinyo S.

Fotofografies: Derviche&Company

De ben petit l’anunci del dia de cacera era el soroll neguitós dels gossos, sentit des del llit quan encara era de nit, saltant i corrent d’alegria a l’entorn del vell Salvador i el seu fill Pepito — “els Patiños”— per la plaça de Bonretorn

A continuació,  el renou, —això ja dintre de casa—  de l’avi, el pare i els oncles, remenant als armaris i parlant en veu baixa. I el soroll sec del muntatge de les escopetes. ¡Hi havia cacera!

L'arribada a Bonretorn

El vell Salvador, més d’una vegada, ens havia parlat dels llops i d’una lloba molt perillosa que voltava per les serralades de Prades i els boscos de Poblet. I recordant-la ens enfonsàvem més i més al matalàs i ens tapàvem el cap amb les flassades.
L’entrada al món dels grans suposava el tenir cura dels gossos, anar al costat d’un dels caçadors experimentat i, per fi, tenir la nostra primera escopeta, els permisos de caça i de pertinença al “Coto”.

Nosaltres, els petits, encara estaríem al llit unes hores i els nostres nous somnis eren aventures per les muntanyes  i masos amb les nostres escopetes, davant dels grans i darrere d’animals molt perillosos.

Amics de tota la vida

I avui, novembre de 2010, encara abans i desprès de la cacera  sentim els neguits de la primera. I l’amistat dels amics de sempre, de tota la vida,… Amb més aparell, però amb el ritu de cada temporada,..

“….. jo vaig sentir per l’emissora, comentava en Bomba, “al Bomba li tremolen les cames”. Ha, ha,… ni les cames ni el pol,… de morro. Mireu, mireu...., diu ell.

L’última cacera, com la primera, alegria i festa d’amics,…